Institut Carles Vallbona

El dijous 27 d’octubre el Departament de llengua catalana va organitzar una sortida per als alumnes de 1r de Batxillerat, que van anar al Teatre Nacional de Catalunya a veure l’obra de teatre Una vella, coneguda olor, de Josep M. Benet i Jornet.

A continuació, podeu llegir el comentari crític que en va fer la Meritxell Villanueva, una de les alumnes que hi va assistir:

Bravo! Aquesta és la paraula adequada per descriure Una vella, coneguda olor.

Aquesta obra, escrita per Josep Maria Benet i Jornet, ens transporta a la Barcelona de l’any 1962, en un barri obrer, més concretament en un pati de veïns on la jove Maria se sent ofegada per l’ambient que s’hi respira; unes veïnes xafarderes, en una època on la dona tenia un paper secundari, sense recursos econòmics ni coneixement sobre la vida… però enamorada del seu veí Joan. La Maria té la necessitat de marxar d’aquell lloc, de conèixer més enllà dels patis que l’envolten, però l’opressió de la seva mare que té una visió tancada sobre la vida i sobre el paper de la dona li ho impedeixen.

Per això ella veu l’oportunitat de deixar-ho tot enrere amb en Joan, que és un noi de 27 anys, intel·ligent, amb estudis, amb ganes de canviar la societat i que sembla diferent a la resta de joves del veïnat.

Totes aquestes expectatives desapareixeran quan ell li diu que l’única manera de comprovar si l’amor que senten és real és amb el sexe. Aquesta idea turmenta la Maria que s’hi nega ja que va en contra dels principis que li havien ensenyat a l’escola de monges. Però uns dies després, davant la idea de perdre’l, finalment accepta, però el que ella desconeix és que el seu enamorat està promès amb la filla del flequer, fet que descobrirà l’endemà i veurà que Joan és exactament com els altres nois; només busca el plaer físic i els diners, i que totes les idees que semblava tenir, que el feien diferent, en segons s’esvaeixen com el fum.

És una obra excel·lent que tot i ser de 1962 sembla actual per la manera en què està tractada, i perquè, realment, no és un temps tan llunyà al nostre; tot el que aquest va comportar era el pa de cada dia dels nostre avis o fins i tot pares. Una visió que ens permet veure que fins fa quatre dies la dona estava sotmesa a l’home; mentre ell treballava i tenia llibertats, la dona només servia per cuidar els fills i encarregar-se de les feines de casa. Justament és aquest ambient el que ofega la protagonista. L’argument de l’obra, de fàcil comprensió però molt complex a la vegada, fa que l’espectador estigui al cas en tot moment sense perdre cap detall.

Uns actors excel·lents representen els personatges d’aquesta obra amb una força interpretativa que et transporta en el pati de veïns i et fa molt més proper la situació. Cal destacar la brillant actuació de la Sara Espígul (Maria), que sap transmetre aquest sentiment de ressentiment cap al seu entorn i commoure el públic, de tal manera que et poses en la seva pell. La mare de la Maria (Mercè Aránega) és la cara oposada de la moneda, és a dir, ella es conforma amb el paper que té a la vida. Justament són mare i filla les que ens mostren l’enfrontament entre les dues generacions. Tot i ser pocs personatges l’originalitat de cadascun com per exemple la veïna xafardera, o el vell Quimet contrasten l’obra donant-li uns tocs d’humor molt efectius i realment molt divertits.

L’escenografia és al·lucinant: ha captat tots els detalls d’un pati i els ha muntat un per un a l’escenari; la combinació de llums, la música… et transporten al pati, al mig de l’acció.

I al final, culminant i inesperat, la mare d’en Joan retira el llençol i la Maria el descobreix besant-se amb la Teresa. En aquest moment totes les seves esperances i il·lusions desapareixen instantàniament i ella es veu sola, estancada una altra vegada i condemnada a quedar-se en el barri que tant odia. Un final obert que obliga l’espectador a pensar un final; estarà embarassada la Maria? Podrà refer la seva vida lluny del barri o s’hi quedarà?

Una obra fantàstica que no et deixa indiferent, que et fa gaudir en tots els aspectes i que et fa reflexionar i et convida a imaginar, a gaudir, riure i sobretot a no perdre mai l’esperança, tot i que les coses no surtin bé, ja que després d’uns dies de pluja sempre surt el sol.